Mirem els diferents elements, ordinadors, cables i demès coses, que ens podem trobar en una xarxa.
Per tenir una xarxa, podem connectar directament dos ordinadors. Estrictament parlant, ja estem creant una xarxa entre ells, però sovint ens trobem amb estructures més complexes que compten amb una gran varietat de dispositius.
Els elements necessaris per disposar d'una xarxa mitjana son:
Qualsevol dispositiu que vulgui estar en una xarxa ha de comptar amb una targeta de xarxa, ja sigui un ordinador, una impressora, un telèfon mòbil o una consola de jocs. La major part dels dispositius digitals ja venen preparats per connectar-se, per tant ja la porten instal·lada. Aquesta targeta proporciona al dispositiu dues adreces específiques: l'adreça IP i l'adreça MAC.
Per una banda, l'adreça IP és un numero únic dintre d'una LAN que indica als altres dispositius de la mateixa xarxa on trobar aquella màquina. Totes les targetes de xarxa dels nostres dispositius han de tenir un numero similar: formen un rang d'IPs, estan dintre de la mateixa xarxa.
Per altra banda, l'adreça MAC és un número únic arreu de mon que distingeix aquesta targeta, com un número de sèrie que indica quin fabricant l'ha feta, el model i el número de producció. Quan enviem informació a través d'Internet (ens connectem o enviem un correu electrònic) ho fem servint-nos d'aquest numero.
La feina que fan aquestes targetes és la de convertir les senyals elèctriques transmeses pels cables (ethernet) o per les ones de radio (Wifi) a un llenguatge que pugui entendre l'ordinador.
És un dispositiu de maquinari que enllaça diferents xarxes. La seva funció és la de guiar, encaminar la informació que es transmet per la xarxa des del dispositiu emissor cap al que ha de rebre aquesta informació.
Per fer aquesta tasca, un enrutador permet la connexió amb diversos dispositius de una LAN, ja sigui mitjançant els ports d'ethernet o bé oferint una connexió wireless. Per altra banda, ha de connectar amb una altra xarxa o bé amb un proveïdor d'Internet, ja sigui per cable o ADSL.
Representant això, un router ha de disposar de dues IP: una per a la LAN i l'altre externa, pertanyent a la xarxa més ampla.
En aquest esquema, tots els ordinadors la impressora de la xarxa local disposen d'una IP dintre del mateix rang: 192.168.0.3, 192.168.0.4. 192.168.0.4, 192.168.0.5 ... El router és l'únic que tindrà dues IP's: una interna, 192.168.0.1 per que els dispositius de la xarxa el reconeguin, i una altra externa 209.85.229.99 que és visible per a una xarxa més gran: Internet.
Quan estem creant una xarxa més complexa, ens podem trobar que les connexions que ens ofereix un enrutador estàndard no ens son suficients. En aquests casos podem fer servir un concentrador o hub. Aquest dispositiu rep la informació per una via i distribuir-la per altres quatre (o les que siguin) noves sortides. D'aquesta manera permet anar connectant nous dispositius a la xarxa.
La tecnologia del hub, però, té un defecte. Al rebre la informació per un canal la retransmet per tots els altres canals, sense importar-li a qui va dirigida aquesta informació. Els ordinadors a qui no vagi dirigida aquesta informació senzillament la ignoraran, però s'haurà creat molt de tràfic a la xarxa.
Un switch funciona de manera similar a un hub, però té la capacitat de llegir la informació per saber a quina adreça IP l'ha d'enviar. D'aquesta manera es crea menys tràfic a la xarxa i per tant un ús més efectiu d'aquesta.
Un tallafocs és un dispositiu que serveix per controlar les connexions que surten o entren en una xarxa. Pot ser de maquinari, o sovint, de programari (un ordinador amb un programa instal·lat que fa aquesta funció. La major part de les oficines en tenen, ja que permet controlar tant les connexions que surten com les connexions que intenten entrar, protegint de possibles atacs.
