Els equips informàtics, els ordinadors o estacions de treball, avui en dia deixen de ser estacions fixes. Cada cop són més mòbils: els ordinadors portàtils, netbooks i telèfons mòbils passen a ser dispositius digitals que hem de tenir en compte dintre del nostre equip, donant més complexitat a la estructura de la xarxa de la nostra casa o oficina
Quan parlem d'equips informàtics, el primer que ens ve al cap és un ordinador. S'anomeni com s'anomeni (PC, ordinador, estació de treball, portàtil, laptop, netbook, ultraportàtil... ) no deixa de ser, en el fons, una maquina preparada per treballar amb informació digital, sigui aquesta la informació que recollim d'Internet, de la nostra càmera digital o que elaborem nosaltres mateixos fent servir el programari instal·lat.
Per conèixer una mica més el nostre ordinador, podem fixar-nos en aquesta imatge:
El monitor o pantalla.
A través d'aquest perifèric visualitzem tot el que fem en el nostre ordinador. Es connecta al nostre ordinador fent servir un cable VGA i necessiten d'una alimentació pròpia.
La placa base o placa mare, del anglès motherboard.
Dins de la torre els diferents components del ordinador es connecten entre si fent servir la placa mare. Aquesta és una targeta de circuits impresos que integra el processador, les memòries, circuits electrònics del sistema i les connexions per controlar altres targetes i perifèrics.
El processador, també anomenat Unitat Central de Procés o, del anglès, CPU.
Aquest petit circuit electrònic és capaç d'interpretar instruccions, processar dades i generar informació, és a dir, és on s'executen les instruccions dels programes i es controla els diferents components del ordinador.
Els ports IDE, ATA o S-ATA.
S'anomenen ports a les connexions que permeten comunicar la placa mare amb els dispositius d'emmagatzemament massiu de dades, com ara els discos durs o les unitats òptiques (lectores i gravadores de CDs o DVDs)
Hi ha diverses tecnologies que permeten fer aquesta connexió. Encara podem trobar ordinador que funcionen amb IDE o ATA, tot i que la major part dels equips que trobem al mercat funcionen amb ports de Serial ATA (S-ATA). Aquesta nou estàndard de connexió garanteix més velocitat de transmissió, un millor aprofitament quan hi ha varis discos conectats...
La memòria RAM.
La memòria principal o memòria RAM és l'espai on el processador rep les instruccions enviades per els programes i on deixa els resultats. No es fa servir per emmagatzemar dades (la informació desada en una RAM es perd al apagar l'ordinador) sinó que es pot entendre com un espai de treball per al processador.
Es connecta a la placa mare mitjançant uns sòcols, en els quals es pot ampliar fàcilment la capacitat d'aquesta memòria.
Les targetes d'expansió.
Aquestes targetes son petites plaques amb circuits integrats que permeten, a partir de connectar-les a les ranures corresponents, ampliar la capacitat del ordinador. Habitualment serveixen per ampliar la memòria del ordinador, però sovint trobem targetes que permeten connectar-se a la xarxa, millorar l'àudio del ordinador, el vídeo, ...
La font d'alimentació.
A través d'aquesta font la placa mare i els altres dispositius del nostre ordinador reben l'electricitat necessària per funcionar.
La unitat d'emmagatzemament òptic.
Sota el concepte d'unitats d'emmagatzemament òptic trobem totes les lectores i gravadores de CDs i DVDs, així com també les unitats lectores de Blu-ray o el HD DVD. Aquests discos emmagatzemen la informació fent sevir una pista en espiral, gravats per un làser i llegits desprès per una lent òptica.
El disc dur.
És en aquesta unitat on s'emmagatzemen totes les dades que ens interessa conservar, ja siguin els nostres fitxers personals o el Sistema Operatiu que fem servir. Actualment, la major part dels discs fan servir el estàndard S-ATA per connectar-se a la placa mare. S'anomenen disc durs ja que estan composts per uns discos magnètics on es desen les dades.
El teclat.
Aquest perifèric és el que s'anomena un perifèric d'entrada, ja que ens permet introduir informació al nostre ordinador. Hi ha diferents tipus de teclat, tot i que nosaltres estem acostumats a fer servir una distribució QWERTY de 105 tecles (inclou la ñ, la ç, ...)
El ratolí.
Aquest també és un perifèric d'entrada, a través del ratolí indiquem el moviment d'un cursos en la interfície gràfica del nostre ordinador. Es pot connectar al nostre ordinador fent servir ports USB o el PS/2, tot i que també podem trobar els que fan servir les connexions inalàmbriques via bluetooth o infrarojos.
Tot i no ser un component físic del ordinador, també hem de tenir present el Sistema Operatiu que fem servir. Sense aquesta part lògica, tots els components físics del ordinador no ens servirien de res: és el sistema operatiu el que “interpreta” les nostres demandes.
Centrant-nos en la seguretat informàtica, ens interessa tenir present sempre el programari (tant el sistema operatiu com les aplicacions) que estem fent servir, ja que és en aquesta capa lògica on es centren la major part de les amenaces.
De la mateixa manera que un ordinador de sobretaula (PC) els portàtils son ordinadors que disposen de gairebé tots aquests elements que hem descrit. Les diferències que trobarem son derivades de la reducció d'espai que implica posar casi tots els components d'un ordinador en una peça que ens ajuda en la mobilitat.
Per exemple, s'elimina la possibilitat de col·locar targetes d'expansió per ampliar les capacitats del portàtil. En canvi, podem trobar gairebé les mateixes funcionalitats afegides a través de dispositius USB. En alguns casos, és la mateixa placa mare que assumeix aquestes funcionalitats.
Moltes llars i oficines han optat per fer servir portàtils en comptes d'ordinadors de sobretaula ja que ofereixen la possibilitat de canviar el lloc de treball i redueixen l'espai que ocupa l'equip. Cal recordar, però, que aquests equips no han estat dissenyats per adaptar-se al cos humà, i es desaconsella el seu ús per a varies hores.
Els portàtils i netbooks impossibiliten una correcta postura corporal en el treball
També s'han popularitzat els netbooks. Aquests ultraportàtils han reduït molt la seva mida i pes, així com el seu cost, però a canvi també ha reduït moltes de les prestacions que ofereix un ordinador normal. Per exemple, s'ha eliminat la unitat lectora de dispositius òptics, i s'ha reduït la capacitat d'emmagatzemament que ofereix el disc dur. El seu ús es limita doncs a consultes ràpides a Internet o a prendre notes fora del espai de treball; d'aquí que el seu nom surti de la combinació de les paraules angleses Internet i notebook (bloc de notes).
Els riscos dels portàtils i ultraportàtils deriven precisament de la seva mobilitat. Al ser un ordinador que pot sortir fàcilment del nostre espai de treball, es connecta sovint a xarxes públiques i compartides amb altres ordinadors, xarxes i equips que no podem estar segurs de la seva integritat. És per aquest motiu que haurem de tenir especial cura d'aquests dispositius quan planifiquem la nostra seguretat.
Les PDA (del anglès Personal Digital Assistant) son petits ordinadors de butxaca. Pensats com a agendes digitals, aquests organitzadors contaven amb un calendari, llista de contactes, blocs de notes i poc més. Avui en dia, aquests dispositius han evolucionat i poden considerar-se com un petit ordinador domèstic, permetent veure pel·lícules, crear documents, jugar, navegar per Internet, ...
Donada la seva reduïda mida, la majoria de les PDA no disposen de teclat. En canvi, compten amb una pantalla tàctil que permet la navegació i la escriptura (a partir d'un sistema de reconeixement d'escriptura).
Els telèfons mòbils han anat adquirint poc a poc moltes d'aquestes funcionalitats. Actualment és difícil trobar al mercat un telèfon mòbil que no ofereixi una gran varietat de funcions complementàries: wifi, bluetooth, accés a Internet, configuració del correu electrònic, càmera de fotografies i vídeo, gravació de so, reproductors de música, etc...
S'anomenen smartphones a aquells ordinadors de mà que han integrat les funcions d'un telèfon mòbil.
Tant els telèfons mòbils com les PDA necessiten d'un sistema operatiu per funcionar, i moltes d'elles compten amb una petita memòria per poder emmagatzemar les dades que transmet. Com a tot sistema operatiu corre el risc de ser infectat per programari maliciós, i com a tot dispositius d'emmagatzemament pot transportar sense saber-ho arxius infectats.
Les càmeres digitals son uns dispositius electrònics que capturen i emmagatzemen fotografia i vídeo en format digital. Elimina l'ús de pel·lícules fotogràfiques o de cintes magnètiques, emmagatzemant en memòria les dades digitalitzades.
Aquests dispositius compten amb una memòria interna, d'una capacitat força limitada, i ofereixen la possibilitat d'ampliar aquesta memòria fent servir targetes. Hi ha una gran varietat de targetes depenent del fabricant (CompactFlash, Memory Stick, SD/MMC, MiniSD, MicroSD, Tarjeta XD, SmartMedia, ... ) ja que no ha estat un suport que s'hagi estandarditzat. 
La connectivitat amb l'ordinador es realitza o bé mitjançant la pròpia càmera (habitualment ofereixen una sortida miniUSB o similar) o bé fent servir lectors de targetes.
Tot i que aquests dispositius no compten amb un sistema operatiu pròpiament dit, poden actuar com a pont entre diferents ordinadors, sent un punt vulnerable en la seguretat del nostre sistema.
