Guardem a diari les nostres dades en diferents "llocs", des de les targetes i memòries USB, els dispositius de música i vídeo (MP3, IPod, etc.) també els telèfons mòbils i les gravadores. Important també els espais de còpia de seguretat en línia (anomenat també cloud backup).
Quan treballem amb el nostre ordinador, aquest treballa amb dos classes de memòria. La memòria RAM (o memòria a seques) és aquella que fa servir el processador per treballar amb les instruccions i dades enviades per els programes. Però també necessita la memòria d'emmagatzemament, aquell espai destinat a desar i emmagatzemar les dades rebudes i processades per el nostre ordinador.
Però també podem parlar de l'emmagatzematge secundari, és a dir, tots aquells aparells i suports que complementen i amplien el sistema de memòria del ordinador. Aquests dispositius es fan servir, sovint, per traslladar les dades d'un ordinador a un altre, fet que els converteixen en una font de programari maliciós. Sabent això, cal tenir especial cura d'aquests dispositius!
Podem trobar quatre menes de dispositius d'emmagatzemament:
Per una banda, tenim els dispositius magnètics. Aquests fan servir com a dispositius d'escriptura de les dades unes superfícies magnetitzades. L'exemple més comú d'un dispositiu magnètic és el disc dur.
El disc dur (en anglès Hard Disk Drive o HDD) és un dels dispositius d'emmagatzemament amb més capacitat que podem trobar actualment al mercat, on ja superen el terabyte.
L'aspecte del interior d'un disc dur: veiem el disc magnètic on s'escriuen, llegeixen i esborren les dades fent servir el capçal.
L'emmagatzemament de les dades es realitza sobre un disc magnetitzat, sobre el qual es “graven” la informació transformada en bits (la informació un cop digitalitzada). Mentre el disc va girant, un capçal llegeix i escriu les modificacions sobre la superfície magnètica, d'aquí ve el lleuger brunzit que produeixen.
Dins de cada ordinador podem trobar un o varis discos durs, però també s'acostumen a fer servir com a suport extern per realitzar còpies de seguretat de les dades més sensibles. Aquests suports externs es connecten fent servir els connectors USB. Cal tenir present que, com qualsevol component físic, té una vida útil, i, ja sigui un dany lògic (via software) o un dany físic en la (bastant sensible) superfície del disc pot fer que les dades en aquest emmagatzemades es tornin illegibles.
Actualment, continua sent la millor solució en relació als paràmetres cost / capacitat d'emmagatzemament.
Per altra banda, tenim els dispositius òptics. Aquests dispositius fan servir com a suport per emmagatzemar les dades en la superfície reflectant d'un disc on es codifica i emmagatzema fent uns solcs microscòpics amb un làser.
Per llegir aquest disc necessitem d'una unitat lectora o gravadora instal·lada en el nostre equip de treball.
El primer disc òptic que es va comercialitzar va ser el CD, i va substituir ràpidament al vinil com a suport per a la música i al disquet com a suport per a la distribució de programari. Actualment trobem diversos tipus de disc òptic: DVD, Blu-ray, HD DVD, ... augmentant la capacitat d'emmagatzemament de dades. Amb tot, la vida útil d'aquests suports pot ser alterada molt fàcilment, ja que la pols, les ditades, ... poden danyar fàcilment la seva superfície.
 Diagrama d'un CD realitzat per Pbroks13 sota una llicència Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 Unported A - Capa de policarbonat amb informació codificada fent servir solcs i plans. B - Capa reflectant C - Revestiment per prevenir l'oxidació D - Etiqueta impresa a la part superior del disc E - El raig làser passa a través dels solcs, reflexa i torna a ser llegit pel lector. |
En tercer lloc trobem les targetes de memòria o memòries flash. Dintre d'aquesta tecnologia trobem des de les tan conegudes memòries 
USB (també dites pendrives, clau USB, ...) com les targetes de memòria que incorporen la major part dels dispositius mòbils, càmeres de fotografies o reproductors de música.
Aquestes targetes de memòria incorporen un xip que permet desar les dades amb molta rapidesa, tot i que de moment no arriben a oferir una capacitat d'emmagatzemament com les dels discs durs. Tot i ser bastant fiables (tenen una vida útil al voltant dels 5 anys) poden malmetre's fàcilment amb variacions de voltatge mentre estan connectades, o amb petits cops.
La major part des dispositius mòbils, càmeres o reproductors de música ja incorporen un mètode de transmissió de dades cap al ordinador, sigui fent servir tecnologia wireless (bluetooth, infrarojos) o bé fent servir un cable connectat al port USB del nostre ordinador.
Finalment, tot i que no sigui estrictament parlant una tecnologia, podem parlar del mètode d'emmagatzematge en “el núvol”.
En la web 2.0 podem trobar un seguit d'eines i utilitats que ens permeten treballar com si disposéssim de la nostra oficina en la xarxa. Aquests serveis d'allotjament de fitxers fan servir els protocols de la xarxa de manera que permet accedir a les teves dades des de qualsevol dispositiu que disposi de connexió a Internet. Acostumen a oferir diferents modalitats, una gratuïta però limitada i diferents comptes de pagament segons les necessitats de cada cas.
Representació gràfica del treball en el núvol realitzada per Sam Johnston sota una llicència Creative Commons Attribution-Share Alike 3.0 Unported
Des dels serveis ftp fins a escriptoris virtuals compartits, aquests serveis son una bona solució per a empreses que necessitin que els recursos estiguin sempre a disposició dels seus treballadors, o per aquelles persones que tinguin una gran mobilitat.
En termes de seguretat, la major part d'aquests serveis compten amb un suport de backups. La informació està disponible a través de la xarxa, això vol dir que no disposem d'accés físic a aquesta, o que no tenim control físic sobre ella... cal llegir-nos sempre la lletra petita del servei!
