La Declaració Universal dels Drets Humans el 1948 ja reconeix que «tothom té el dret de participar lliurement de la vida cultural de la comunitat, de gaudir de les arts i de compartir els avenços científics i els seus beneficis». Més enllà d’aquests dos grans grups de coneixement, arts i ciència, l’era digital posa en relleu un de tercer, el tecnològic, que no constava en la Declaració.
Si les societats han de ser obertes i inclusives, tothom també ha de tenir dret a generar, distribuir i compartir coneixement digital, és a dir, aquell que permet dissenyar, entendre, construir i avaluar els nous sistemes, aplicacions i serveis de l’era digital, com també les noves estructures econòmiques, polítiques, socials i els nous codis ètics. El dret i la responsabilitat d’accedir al coneixement tecnològic, lliure i obert, ha de ser la base de la societat digital i la base de la sobirania de la ciutadania en aquesta era.
El dret a innovar en els diferents àmbits de la societat digital és un nou dret humà universal i una responsabilitat pròpia de la ciutadania en la nostra era. Internet no només permet consultar el coneixement existent (navegar) i compartir-lo; permet, sobretot, crear nou coneixement, cocrear-lo, adaptar-lo, contrastar-lo, fer-ne versions, millorar-lo, escalar-lo i distribuir-lo lliurement. D’aquesta llibertat de coneixement, se’n deriven els drets següents:
