Internet prové del món tecnològic. És dissenyada inicialment per la comunitat de recerca informàtica finançada pel Govern dels Estats Units com una xarxa distribuïda d’ordinadors. La seva arquitectura posa la intel·ligència en els nodes de la xarxa, segueix un model descentralitzat i propicia l’autoregulació dels mateixos investigadors (rough consensus and running code), amb protocols oberts, i manté la neutralitat de la xarxa (separació entre infraestructura de xarxa i serveis de comunicació, de manera que cap operadora de telecomunicacions pot dominar els continguts).

En canvi, la World Wide Web (WWW), dissenyada per Tim Berners-Lee a l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN), neix de la comunitat global de físics amb la finalitat de compartir el seu coneixement segons una arquitectura client-servidor. Presentada públicament el 1991, la WWW parteix de la idea d’una gran biblioteca de dades compartida obertament per tota la comunitat global de científics. La WWW transforma Internet en una xarxa d’informació per a persones que naveguen buscant, generant i compartint dades, informació dipositada en uns servidors als quals els clients tenen accés. 

Les companyies operadores de telecomunicacions, propietàries de les infraestructures de xarxa, veuen Internet, primerament, com un competidor. Seguidament, però, entenen que pot ser un gran negoci si inverteixen massivament en les seves xarxes, perquè també poden intentar entrar en el negoci de les dades i els continguts que els usuaris generen lliurement sobre Internet. 

Així i tot, el principi de neutralitat d’Internet frena aquesta evolució, i ofereix avantatges a tot el conjunt de noves empreses digitals, les de lliure transmissió (over-the-top), com Google, Amazon i Facebook, que neixen de la mateixa Internet. Aquestes companyies generen els nous serveis que ajuden els usuaris a navegar, comprar o relacionar-se a Internet. Alhora, però, es poden apropiar de la immensa massa de dades que generen per oferir nous serveis i fer més gran el seu domini d’Internet en forma de plataformes digitals pròpies.

La conseqüència podria ser una tendència global a la centralització d’Internet, circumstància que afavoriria finalment un control cada vegada més concentrat dels estats, els quals podrien acabar revertint la mateixa arquitectura d’Internet i afavorir-ne la fragmentació. 

El moviment per la cultura lliure, basada en la generació, distribució i reproducció lliure del coneixement, ha intentat afavorir la tendència inversa. Ho fa estenent el principi de les quatre llibertats, iniciat en la cultura digital, cap a la resta de coneixements, com la ciència i les arts. Aquest moviment diferencia els drets d’autor (dret de generar i distribuir coneixement) de la defensa d’uns beneficis per copyright. La iniciativa Creative Commons, una associació sense afany de lucre creada el 2001, genera llicències per reconèixer els drets d’autor sense tancar l’accés als continguts, i facilita als creadors poder establir les condicions per l’explotació de les obres amb codis entenedors per a la resta d’usuaris. En el camp de la recerca científica, cal destacar el nou esforç de la Unió Europea per donar suport als continguts oberts i a la ciència oberta.