Repàs a les principals fites històriques en la construcció i defensa dels drets humans
Els drets civils com la llibertat d’expressió, de reunió o de manifestació són reclamats ja als segles XVII i XVIII, quan tenen lloc les revolucions liberals anglesa, nord-americana i, sobretot, la Revolució Francesa, antecedents d’altres revolucions arreu d’Europa a principis del segle XIX. A la segona meitat d’aquest segle i a principis del segle XX, les revolucions socials i els processos d’independència de les colònies estenen per tot el món la lluita per uns drets civils que van més enllà, i fan aparèixer la qüestió social, amb la reivindicació de drets econòmics i culturals.
Dret a l’accés universal a Internet
Als moviments per una xarxa de xarxes descentralitzada i oberta, i als esforços per un programari lliure, s’hi comencen a afegir iniciatives per a la democratització de l’accés a Internet i al maquinari que ho permeti. Aquesta tendència aporta una nova perspectiva als drets digitals: no es tracta només de llibertats individuals perquè persones expertes en informàtica puguin actuar per al benefici de la comunitat, sinó que han de ser drets col·lectius, drets socials que garanteixin que qualsevol persona tingui les noves TIC a l’abast.
D’aquesta manera neixen els telecentres. La primera experiència de telecentre és el Community Technology Center (CTC, com es coneix als Estats Units) que el 1983 la professora d’institut Antonia Stone obre a Nova York: el Harlem Computer Community Center. La iniciativa té l’objectiu de portar els primers ordinadors personals als barris pobres de la ciutat.
D’altra banda, per compartir informació sobre salut entre la ciutadania local, el 1986 Thomas Grunder, de la Case Western Reserve University, dissenya la Cleveland Freenet, la primera xarxa ciutadana lliure. El 1989 el mateix Grunder crea la National Public Telecomputing Network, una entitat sense afany de lucre dedicada a oferir al públic general un accés obert i gratuït a informació digital i serveis de comunicació. En aquest sentit, Telecommunities Canada és l’associació de xarxes ciutadanes més gran del món.
La democratització de l’accés a les TIC és una qüestió global. Aquest fet es comença a
veure reflectit amb la creació, el 1990, de l’Association for Progressive Communications
(APC), que agrupa entitats dels Estats Units, el Regne Unit, Nicaragua, Suècia, el
Canadà, el Brasil i Austràlia. També és remarcable, en la mateixa línia, la celebració
l’any 2000 del primer Global Community Networking Congress, que té lloc a Barcelona
sota el lema “The Internet Human Face” (La cara humana d’Internet). Hi participen
organitzacions d’arreu del món que lluiten per l’accés universal a Internet (els CTC,
Telecommunities Canada, l’European Network of Community Networks i telecentres de
Llatinoamèrica i d’Àfrica), i també autoritats d’arreu del planeta. Cal fer referència a
l’activa comunitat catalana de xarxes ciutadanes (entre les quals destaca Tinet) que
també dona suport a l’esdeveniment.
A Catalunya, l’any 2002 neix la Xarxa de Telecentres de Catalunya després que el Parlament català aprovi el Pacte per a la promoció i el desenvolupament de la societat de la informació a les administracions públiques catalanes, pel qual s’acorda «possibilitar la creació d’una xarxa de punts públics d’accés a Internet amb tasques de divulgació i formació per minimitzar el risc de fractura digital». L’articulació d’aquesta xarxa també cerca garantir l’equilibri territorial i la cohesió social en la societat del coneixement.
La Xarxa Punt TIC és el resultat de la consolidació i agrupació de telecentres, iniciatives com el Projecte Òmnia i altres recursos situats en espais municipals, comarcals, biblioteques, centres cívics, associacions i entitats amb programes socials.
En el marc d’aquest esforç per a la democratització de l’accés, de la formació i de la innovació social digital, aviat apareix un conjunt de xarxes obertes a la ciutadania, concretament, les iniciatives de Guifi.net, Citilab o Neàpolis.